La creativitat és una capacitat entrenable que permet pensar millor, generar solucions originals i prendre decisions amb més perspectiva en entorns complexos.
Quan parlem de creativitat, sovint la associem al talent, a la inspiració o a moments puntuals de genialitat. La situem en un lloc gairebé màgic, difícil d’explicar i encara més difícil de reproduir. Tanmateix, en contextos professionals i empresarials, aquesta visió no només és poc útil, sinó clarament limitadora. La creativitat no és un esclat ocasional: és una capacitat que s’entrena, s’estructura i s’aplica amb criteri. I quan no es treballa de manera conscient, no desapareix de cop, però es debilita, es torna previsible o queda arraconada per la urgència i la rutina.
La creativitat és present en l’ésser humà des de la infància, però no es manté sola. És la capacitat d’establir relacions noves entre idees existents, de qüestionar allò que donem per fet i de proposar solucions diferents a problemes coneguts. En essència, és una manera de pensar i d’actuar davant la realitat. I, com qualsevol altra competència, depèn de l’ús que en fem al llarg del temps.
Aquí convé aplicar el filtre de realitat. No n’hi ha prou amb afirmar que “tothom és creatiu” si després treballem en entorns que penalitzen l’error, castiguen la diferència i premien la repetició. La creativitat no desapareix per manca de talent, sinó per excés de por, rigidesa i inèrcia.
És evident: la creativitat s’ha d’entrenar. Funciona com un múscul i si no s’exercita, perd agilitat, confiança i capacitat de resposta. I recuperar-la més endavant acostuma a ser més costós que haver-la cuidat de manera constant. Per tant, entrenar la creativitat no implica grans gestos ni sessions èpiques de brainstorming, sinó hàbits sostinguts, espais adequats i una disposició real a provar, equivocar-se i ajustar.
Perquè la creativitat aparegui, ens ha de trobar practicant. Practicant sense garanties, sense resultats immediats i sense l’obsessió de fer-ho “bé”. La creativitat necessita marge, temps i, sobretot, permís. Permís per fallar, per explorar camins poc evidents i per formular preguntes incòmodes.
Hi ha diferents exercicis que poden ajudar a activar-la. No són fórmules màgiques, però sí eines útils si s’apliquen amb intenció:
- La combinació d’idees, per exemple, consisteix a generar llistes de conceptes aparentment inconexos i forçar relacions entre ells. L’objectiu no és arribar ràpidament a una bona idea, sinó entrenar la ment per trencar associacions automàtiques i obrir noves possibilitats.
- Un altre exercici interessant és el group sketching. Dibuixar idees de manera col·laborativa i permetre que altres les continuïn introdueix una variable clau: deixar anar el control. La creativitat no sempre emergeix del treball individual; sovint apareix quan altres transformen les nostres propostes i les porten més enllà del que havíem previst.
- També hi ha la tècnica SCAMPER, que proposa qüestionar una idea des de diferents angles: substituir, combinar, adaptar, modificar, reutilitzar, eliminar o reordenar. Més enllà de la tècnica en si, el valor rau en l’enfocament: aprendre a mirar allò conegut amb ulls nous.
Ara bé, cal aclarir una cosa important. La creativitat no es busca com si fos fora de nosaltres. Ja hi és. El que cal és generar les condicions perquè es manifesti. Espais menys saturats, temps sense urgència constant i contextos on pensar no sigui considerat una pèrdua de temps.
A més, hi ha determinades actituds que afavoreixen clarament el pensament creatiu. La llibertat, entesa no com absència de límits, sinó com capacitat d’explorar sense normes excessives que bloquegin el flux d’idees. L’espontaneïtat, que no es força, però apareix amb més facilitat com més es practica. La curiositat, motor essencial per qüestionar l’establert i cercar noves connexions. I la sensibilitat, que permet captar matisos, necessitats i problemes que altres passen per alt.
La creativitat no és improvisació permanent ni ocurrències sense criteri. Tampoc és un luxe reservat a la innovació “bonica”. És una competència estratègica, especialment en entorns professionals i empresarials complexos, on repetir solucions ja no és suficient.
Entrenar la creativitat no va d’acumular tècniques ni de forçar dinàmiques creatives en agendes saturades. Va de crear contextos on pensar sigui possible, on qüestionar no sigui penalitzat i on l’error s’entengui com a part del procés, no com una amenaça. Sense aquestes condicions, qualsevol intent d’activar la creativitat es queda en superfície.
Des de la pràctica professional, és evident que innovar sense entrenar la creativitat acostuma a derivar en solucions previsibles amb un embolcall nou. I entrenar la creativitat sense un marc clar de decisió i aplicació acaba convertint-se en un exercici estètic, interessant però estèril. La diferència està en l’equilibri: criteri, constància i voluntat real de canviar la manera de pensar, no només les eines que utilitzem.
Eugenia Sanjuán | Sòcia fundadora | Project Manager | Assessora Acreditada en gestió de la Innovació per ACCIÓ.
Cal Tip, Assessorament empresarial, competencial, innovació i estratègia.
Desenvolupament integral de projectes d’innovació i cultura
